Ara sí que s’estan posant les piles aquests d’Apple. Una mostra del que dic és el nou iPod nano. Quan vaig fer l’adquisició del meu iPod 3G ja fa dos anys, vaig trobar en falta la ràdio , menys mal que la porto al mòbil,  no he entès mai el fet de que no la posessin per defecte a tots els iPod, deu ser per allò de la competència del iTunes. A banda de la ràdio FM amb pausa en directe també pot gravar vídeos i notes de veu, ah! i la pantalla és més gran 2,2 polsades, també té altaveu. En fi, més que un rentat de cara. Tot un monstre.

Busqueu una bona recepta?

Pels que us agrada la cuina aquí teniu una web senzilla i ràpida per trobar tota mena de receptes, poseu el nom de la recepta que voleu i  us dóna unes quantes per triar, jo de vegades faig un poti-poti i em munto la meva.

http://www.cookle.es/

Tota la premsa en un clic

En  aquesta web  es pot trobar tots els diaris del món per portades , si t’agrada tafanejar les portades dels periòdics visita aquest link:

Casal Rock, la màgia de la música

Acabo de veure el programa final de  “Casal Rock”, m’ha entusiasmat, una molt bona idea capitanejada pel Marc Parrot que s’ha encarregat d’aprofitar la força vital que encara tenen  i d’injectar i il·lusió a una colla de persones grans als que la resignació els havia guanyat i que pensaven que ja no era hora ni moment de fer alguna cosa transcendent a la vida. La meva felicitació a tots ells.
La música és màgica i en aquest programa hem tingut una bona prova. Enhorabona Marc!

Cabòries sobre el fet religiós

Haig de confessar que no sóc creient però si que penso  que és necessari creure en alguna cosa, si més no, pensar que estem de pas  i que quan tot s’acavi al nostre recorregut vital, puc ser hi ha alguna cosa més, si no quin sentit té tot plegat?. de fet, admiro a la gent que professsa una creença i que se la pren seriosament. A la nostra societat els psicòlegs cada vagada tenen més transcendència, i no m’estranya, fa molt temps que em perdut el nord espiritual i emocional i en moments de feblesa uns dels nostres recursos es anar a ca’l psicòleg; que consti que no tinc res en contra d’aquest col.lectiu, amb aquesta entrada vull anar a parar a un altre lloc. Magradaria fer una reflexió sobre el paper i presència de les religions al nostre temps.

Em crida  molt l’atenció la poca sintonia del catòlics en general amb la seva Església, aquell comentari tant escoltat de “jo crec en Déu però no en els capellans” és molt habitual, l’Església catòlica i la seva organització sembla que visqui d’esquena als seus fidels i tenim exemples molt recents, encara se’n parla de la discrepància de l’Església amb tota mena de mètodes anticonceptius. No crec que el fet religiós estigui de capa caiguda, només cal anar a l’altre banda del Planeta, als Estats Units els fidels de tota mena de religions són milions i milions i podem trobar moltes religons o sectes si us sembla més be aquest nom. Això em fa pensar que el kit de la qüestió està en la pròpìa organització jeràrquica de les esglésies, la gran majoria d’aquestes “sectes” americanes no tenen quasi bé cap tipus de jerarquia, això fa que els fidels tingun una sensació de més proximitat amb la seva esglèsia. Pensem que  Estats Units  és el país més avançat, no és curiós que tanta gent es confessi creient i practicant de tota mena de creences?, un bon exemple el varem tenir les últimes eleccions, les referències religioses dels seus polítics eren constants. És el gremi de psicòlegs americans és tant nombrós com el d’aquí? , m’agradia conèixer aquesta dada.

Esbjörn Svensson Trio, Jazz eclèctic que va venir del fred

Ja haureu vist per alguna de les meves entrades que el Jazz forma part de la col.lecció del meu iPod.  Si bé no sóc un entès, intento arreplegar informació i aprendre cada dia una mica més sobre aquest estil. Darrerament buscant noves sensacions he conegut als Esbjörn Svensson Trio, el Jazz que toca aquesta banda em transporta a una nova dimensió d’aquesta variant musical, Jazz en essència i  New Age, Funk, Rock i fins i tot tocs electrònics, amb aquesta barreja aconsegueixen crear una atmosfera suggerent i de vegades hipnòtica, el piano de  l’Esbjörn Svensson és el centre de tot plegat.

Una llàstima perquè l’any passat va morir en Esbjörn Svensson en un tràgic accident de busseig, de ben segur que tenia una brillant carrera per endavant. M’agradaria que aquesta entrada servís d’homenatge.

Web del grup:

http://www.est-music.com/

Spotify, tota la música al núvol

Spotify és una manera totalment legal, grauïta i sense limitacions d’escoltar música en streaming. Disposa d’un gran catàleg, es podria dir que és com un iTunes virtual.

Descarregueu el programa aquí:

http://www.spotify.com/en/

El registre el podeu fer aquí:

https://www.spotify.com/en/get-started/

No puc deixar de dir que estic una mica sorprés pel fet de que la Pé estigui en el punt de mira de tothom i estigui rebent premis i reconeixement  generalitzat pel seu treball a “Vicky Cristina Barcelona”. Segueixo pensant el que reflexo al meu post sobre la película encara que puc comprovar que la meva opinió és minoritària.

Si aquesta matinada la Penélope obté un Òscar, estaré molt content sobre tot pel fet que reconèixer que és una gran actriu amb una carrera impecable i brillant, però, no ens enganyem, el seu paper a la película de’n Woody Allen i el seu ressó és pura anècdota.

“Sense embuts”, les altres realitats que ens envolten

Estic veient el programa de TV3 “Sense embuts”, és una bona idea, un programa que ens apropa a la gent que viu i sent d’una altra manera, avui parlen de les persones sordes, rectifico, són les persones sordes les que parlen. El programa està fet per donar tot el protagonisme a les persones que hi surten i la seva realitat.

Y una cosa més, després del mateix es projecta una pel.lícula relacionada amb el tema, com els “Cinema Fórum” d’abans. Una bona proposta pels dimecres a la nit a TV3.

Les misèries del franquisme

Ara que està tant de moda parlar de la “Recuperació de la Memòria Històrica”, m’agradaria parlar d’altres fets i realitats que es van donar a l’època franquista.

Vull parlar de la trista realitat que van viure milions de persones que ara tenen a partir dels 60 o 70 anys, dura realitat que es van trobar després d’acavada la guerra, gana, escasedat i un llarg futur de difícil recorregut. La generació de la que parlo eren molt petits els primers anys de la posguerra, les seves referències d’infantesa són pobres, molt pobres, els seus pares i ells després van intentar sortir de la foscor a base de treballar molt sense tenir temps per gaire cosa més, i això sense comptar amb els que la necessitat els obligava a marxar de la seva terra per, tal vegada, no tornar mai més, deixant família i arrels.

El Règim franquista y de retruc l’Estat Espanyol està en deute amb aquesta gent, que van créixer i viure envoltats d’autèntica misèria, sobre tot misèria intel.lectual, personal i espiritual.

Misèria intel.lectual: no coneixien només que en Franco i la seva parafernàlia, ja se n’havia encarregat el dictador de tancar i barrar el país no fos cas que la gent sabés més del compte.

Misèria personal: el Règim va fabricar autòmates, no tenien ni la més mínima oportunitat de desenvolupar la seva persona amb un mínim de llibertat, i el pitjor de tot era la conformitat amb la que asumien la seva condició.

I misèria espiritual: l’església catòlica es va encarregar d’arrodonir el resultat final de tot plegat administrant el seu poder sense cap pudor.

Si escric tot això és per retre un homenatge de tot cor a aquesta generació, els meus pares entre ells, ja que van passar per la vida no adonant-se de que existia alguna cosa més que en Franco, ells no savien res de política, només treballaven i intentaven tirar endavant com podien la seva vida i la seva família, no tenien temps per res més, després han pogut descobrir la cruel realitat, menys mal que diuen que la memòria és selectiva, però els millors anys de la seva vida i la plenitut i dignitat de la seva pròpia existència no els tornarà ningú. Aquí deixo el meu testimoni d’agraïment i respecte per a tots ells.