Les misèries del franquisme

Ara que està tant de moda parlar de la “Recuperació de la Memòria Històrica”, m’agradaria parlar d’altres fets i realitats que es van donar a l’època franquista.

Vull parlar de la trista realitat que van viure milions de persones que ara tenen a partir dels 60 o 70 anys, dura realitat que es van trobar després d’acavada la guerra, gana, escasedat i un llarg futur de difícil recorregut. La generació de la que parlo eren molt petits els primers anys de la posguerra, les seves referències d’infantesa són pobres, molt pobres, els seus pares i ells després van intentar sortir de la foscor a base de treballar molt sense tenir temps per gaire cosa més, i això sense comptar amb els que la necessitat els obligava a marxar de la seva terra per, tal vegada, no tornar mai més, deixant família i arrels.

El Règim franquista y de retruc l’Estat Espanyol està en deute amb aquesta gent, que van créixer i viure envoltats d’autèntica misèria, sobre tot misèria intel.lectual, personal i espiritual.

Misèria intel.lectual: no coneixien només que en Franco i la seva parafernàlia, ja se n’havia encarregat el dictador de tancar i barrar el país no fos cas que la gent sabés més del compte.

Misèria personal: el Règim va fabricar autòmates, no tenien ni la més mínima oportunitat de desenvolupar la seva persona amb un mínim de llibertat, i el pitjor de tot era la conformitat amb la que asumien la seva condició.

I misèria espiritual: l’església catòlica es va encarregar d’arrodonir el resultat final de tot plegat administrant el seu poder sense cap pudor.

Si escric tot això és per retre un homenatge de tot cor a aquesta generació, els meus pares entre ells, ja que van passar per la vida no adonant-se de que existia alguna cosa més que en Franco, ells no savien res de política, només treballaven i intentaven tirar endavant com podien la seva vida i la seva família, no tenien temps per res més, després han pogut descobrir la cruel realitat, menys mal que diuen que la memòria és selectiva, però els millors anys de la seva vida i la plenitut i dignitat de la seva pròpia existència no els tornarà ningú. Aquí deixo el meu testimoni d’agraïment i respecte per a tots ells.