Perquè el cinema espanyol crea clarament dos bàndols ben definits?: partidaris i detractors, és difícil trobar un terme mitjà. El nostre cinema no té una salut de ferro, això és evident, els contrastos a través del temps són molt marcats, podem passar mesos sense veure una pel.lícula d’una qualitat acceptable, també hem d’admetre que les temàtiques varien molt dels estàndarts americans, el efectes especials i les grans produccions no són el més comú, però no es pot negar que de tant en tant surt algun produccte que val la pena.
Podria posar con a exemple l’últim film de la Coixet, “Elegy”, ja sé que em direu que aixó és pràcticament un producte americà, però no hem d’oblidar que l’estil de les seves pel-lícules és si més no, europeu.
I què em dieu de l’Almodòvar? jo crec que és únic, encara que per mi els seus últims films no són els millors, em quedo amb el “triangle” “Todo sobre mi madre”, “mujeres l borde…” i “La ley del deseo”.
Podriem començar a nomenar pelis i més pelis, però no és això el que vull, el que volia era intentar entendre el perquè hi ha gent que mai veurà una pel.lícula feta aquí, “si és espanyola és una porquería”. En el fons alguna cosa no deu funcionar del tot bé quan això passa, de tant en tant surt alguna producció infumable.
Jo, sempre que pugui, intentaré veure les pelis que aquí es filmen, amb una mica de sentit crític, es clar. Per cert, la meva recomanació, una peli que vaig veure no fa gaire a la tv i que em va agradar força: “Mala uva”, jo no la coneixia, té quatre anys i jo sense enterar-me, em va sorpendre gratament. Avui fan a la tv la primera del José Corbacho: “Tapas”, un bon film fet amb quatre mitjans i amb un resultat quasi rodó. Aquest cap de setmana s’estrena “Los girasoles ciegos”, ja us diré que em sembla.
