Patti Smith, ha passat un tifó pel Palau

patti smithpatti bnpatti sepi

Ara si que puc morir tranquil. Vaig anar a veure la Patti al Palau de la Música i encara estic en estat de xoc. Quanta energia té aquesta dona! seixanta-sis anys i en plena forma.
Amb un mínim grup de músics de 5 persones va portar a terme un concert de factura insuperable fent un especial èmfasi en el seu últim àlbum “Banga” considerat el millor després de “Horses” cosa que corroboro. Potser vaig trobar a faltar alguns grans clàssics i alguns temes del més “canyeros” però entenc que el format acústic de la banda era molt adient amb el repertori.
La Patti Smith va estar fantàstica en tot moment, encara conserva aquella veu que la fa tant especial una veu salvatge i inclassificable amb potència i majestuositat. En tot moment va establir un estret vincle amb el públic, el Palau és un lloc amb un magnetisme especial i aquest magnetisme va estar al servei de la gran diva. A partir de la segona mitat del concert no es va veure ningú assegut a la seva cadira, alló va esdevenir una estreta comunió amb la Patti, tothom aixecat cantant i ballant els seus temes. Van haver dos moments apoteòsics, el primer amb “Land” l’icònic tema de “Horses” que va acabar fusionant magníficament amb “Gloria” i l’altre al final amb “People have the power”. La Patti Smith va ser la gran sacerdotessa d’un gran ritual de Rock & Roll, el millor que s’ha fet a Barcelona en molt de temps, i jo he pogut ser testimoni. Visca la Patti!

en → es
Que
en → es
,
en → es
assegut
en → es
Comunio
Anuncis

Drogues, és hora de posar fil a l’agulla

Acabo de veure al Telenotícies una informació que mai hagués pensat que veuria als mitjans. La Comissió Global de polítiques sobre drogues que es reuneix avui a Nova York ha manifestat que ja va sent hora de canviar radicalment la política i forma de lluitar-hi. Aquesta comissió està formada per ex presidents i grans personalitats i el seu informe parla de regularitzar l’ús d’algunes substàncies prohibides com la marihuana i de descriminalitzar els consumidors i petits traficants.
Desde fa molt temps tinc seriosos dubtes de la política que s’aplica en contra de la droga i els seus efectes, el consum il·legal és una autèntica xacra per a la nostra societat ja que comporta delinqüència, malalties, misèria humana, diner negre i grans desigualtats. Qui cau al món de la droga té molts números per no ensortir-se’n, les drogues no són controlades sanitàriament d’una manera legal de manera que constitueixen una seriosa amenaça per la salut pública, si el circuit de consum fos legal i controlat s’evitarien moltes morts. Ja no parlem de la de la vessant delictiva i el gran dispendi que representa per a l’administració pública -efectius i mitjans policials, justícia, sistema penitenciari i fins i tot l’exèrcit a molts països.
Sé que no és un tema fàcil, però ja portem massa temps suportant el gran perjudici que la droga ens causa , és hora d’actuar en conseqüència i amb valentia apostant per a una nova estratègia i penso que ara comencem a veure la llum, evidentment que la droga i el seu consum seguirà existint però evitarem que podreixi del tot la nostra societat, sempre recordaré aquella impactant pel.lícula Traffic a la que podíem veure el consum de droga i les seves conseqüències des de totes les seves vessants.

Cap a unes noves formes de consum

He estat mirant una part del documental que feien a la 2 sobre l’obsolescència programada de tot allò que actualment es consumeix sobre tot aparells elèctrics i electrònics. Cada vegada duren menys, sembla ser que hi ha una raó de fons que fa que els fabricants facin que aquests estris tinguin des de  que neixen una curta vida, una durada limitada per fer rutllar la roda del consumisme sense fre.
És puc ser el moment de dir “prou” a tot això, el medi ambient i el creixement sostenible ens ho agrairan. Això aniria associat a uns hàbits de compra responsables i raonables, tot encaminat a preservar el planeta i la nostra qualitat de vida sense dependre tant dels objectes i màquines.
Per començar podríeu informar-vos una mica sobre el decreixement, filosofia molt vinculada a tot el que hem parlat.

 

El viatge iniciàtic

Estic llegint un article a La Vanguardia que trobo molt interessant i que parla de les noves formes de pelegrinatge, camins de Santiago, antics camps de concentració, etc. Es ben cert que l’esperit necessita viatjar, ja sigui d’una manera real o “virtual”, pregant o meditant. I aquí vinculo aquesta reflexió amb una anterior entrada Cabòries sobre el fet religiós Com be diu l’article, estem necessitats d’un cert misticisme a les nostres vides, tenim un gran component espiritual dins nostre i de tant en tant ens hem de “deixar anar” i crec que molt més la gent com jo que no és gens religiosa. Qualsevol moment de la vida és bo per engegar un viatge iniciàtic i connectar amb la part més transcendental de nosaltres.

Parlem del temps?

Per què ens agrada tant parlar del temps? és curiós. Els canvis meteorològics ens treuen de l’ensopiment i són un revulsiu per renovar el nostre interès vital. Aquests dies passats en han regalat estones d’intenses pluges, sols esmorteïts i ventades furioses, tot plegat fa que ens sentim més vius, no sentiu un especial plaer al olorar la terra mullada per la pluja? I que em dieu quan tot just esteu agafant la son , escolteu les gotes de pluja caure al carrer?
Us deixo una foto impagable d’un doble arc de Sant Martí agafat “in fraganti”

50 anys, tot un repte

Aquest cap de setmana hem celebrat el 50è aniversari de casament dels meus pares. Es diu aviat,  cinquanta anys junts. Aquells anys eres difícils, ja he comentat en un altra entrada Les misèries del franquisme el que penso d’aquesta generació i la injustícia que van haver de suportar per haver nascut en aquells anys -el final de la Guerra Civil, i un llarg període posterior difícil i dur que van aguantar.  Són patidors de mena i sacrificats de base, impensable en les actuals generacions, han sortit endavant en les pitjors situacions y ells si que saben què es això del matrimoni i el que representa. No vull dir amb això que els tenim que prendre com exemple però sí que ens poden aportar una sèrie de valors molt sòlids com és la perseverança, el sacrifici pels altres i les ganes de tirar-ho tot endavant pel be de la família, al menys aquest és l’exemple que jo he viscut a casa.
I de tot això últim miro d’agafar el millor per,  d’aquesta manera-i en tinc per triar-ne- poder ser una mica més feliços. Estic molt content d’aquest aniversari.

Tots som responsables

Amb aquest títol vull reflexionar sobre el fet de la responsabilitat  que tots tenim com a consumidors en aquest món global, fixeu-vos, en el nostre dia a dia fem servir una pila d’estris i comprem tota una sèrie de productes que ens arriben a les mans sense que ens preguntem de quina manera han sigut fabricats i quins processos i materials s’han fet servir,  l’acció de pagar per ells el que ens demanen ens eximeix el qüestionar-nos si el procés de fabricació ha sigut respectuós amb el medi ambient i si ha estat envoltat d’una ètica socio-laboral correcta, és molt còmode actuar d’aquesta manera, però cada vegada més em faig aquesta mena de qüestionaments, mireu sinó  el que acaba de passar a Hongria, un fatal accident ha deixat anar tones i tones de residus altament contaminants provinents d’una indústria relacionada directament amb la fabricació d’alumini, metall que és omnipresent a les nostres vides.
I és per això últim que penso que alguna cosa hem de fer, no sé el què, però el nostre món està canviant molt de pressa i ens agafa una mica descol·locats. Si el gènere humà és una mica intel·ligent confio en que trobarem la manera de redreçar tot plegat, això sí, tots haurem de posar el nostre granet de sorra, variar els hàbits de consum, prioritzar la qualitat i proximitat en detriment de la varietat, per exemple, desconec la solució, però veig que aquest no és el bon camí.

El Toro de la Vega, trista “tradició”

He estat una mica al marge de tota aquesta polèmica dels toros i la “fiesta”. A mi no m’han agradat mai els toros, una vegada vaig veure una “novillada” a la que van matar el pobre animal i allò va quedar gravat a la meva retina per sempre. De totes maneres també haig de dir que mai prohibiria les corrides, ja s’ho faran!
Però avui no he pogut menys que escriure aquesta entrada per “vomitar” a conseqüència d’haver vist i llegit en què consisteix la nefasta tradició de la ciutat de Tordesillas del “Toro de la Vega”.
Si agafar un pobre animal i torturar-lo gratuïtament fins a la mort és tradició, “apaga y vámonos”, les corrides enfronten el toro amb el torero, cara a cara, però a Tordesillas una colla de eixelebrats embogits es dediquen a treure el pitjor d’ells mateixos fent patir i matant de la pitjor manera a un pobre animal. Els humans podem ésser encara avui dia al segle XXI el pitjor dels animals sobre aquesta terra.

Paraules, intencions i fets

Quan van atorgar el Nobel de la Pau a l’Obama, reconec que vaig quedar una mica perplex, tot i que confesso que sóc un admirador seu. Em preguntava si realment mereixia aquest guardó, el fet de que un home de color amb aquell do de la  eloqüència i amb aquell discurs trencador i revulsiu guanyés la presidència del país més important del món, no justificava per a mi la possessió de tant preuat premi.
Però avui haig de reconèixer que m’equivocava, l’Obama mereix el Nobel. Encara que no hagués passat la seva llei de la Sanitat el filtre del Senat, només pel fet d’haver arribat a aquest punt ja ha demostrat que les seves expectatives com a polític sobrepassen les del comú del seu col.lectiu, per ambició i transcendència. Fora bo que molts polítics -sobre tot els d’aquí-prenguessin nota d’aquesta lliçó d’autèntica política “social”.
Felicito al poble americà per haver aconseguit, si més no, l’inici d’un nou camí a la justícia social que falta els feia.