Parlem del temps?

Per què ens agrada tant parlar del temps? és curiós. Els canvis meteorològics ens treuen de l’ensopiment i són un revulsiu per renovar el nostre interès vital. Aquests dies passats en han regalat estones d’intenses pluges, sols esmorteïts i ventades furioses, tot plegat fa que ens sentim més vius, no sentiu un especial plaer al olorar la terra mullada per la pluja? I que em dieu quan tot just esteu agafant la son , escolteu les gotes de pluja caure al carrer?
Us deixo una foto impagable d’un doble arc de Sant Martí agafat “in fraganti”

Anuncis

Petrucciani, que gran!

Estic escoltant en Michel Petrucciani, un excel·lent pianista de jazz que no us podeu perdre si mínimament esteu interessats per la música i sentiu una certa curiositat pel món del jazz. De veritat, és un autèntic massatge pels sentits, Us deixo, jo segueixo escoltant en Petrucciani.  Salut!

50 anys, tot un repte

Aquest cap de setmana hem celebrat el 50è aniversari de casament dels meus pares. Es diu aviat,  cinquanta anys junts. Aquells anys eres difícils, ja he comentat en un altra entrada Les misèries del franquisme el que penso d’aquesta generació i la injustícia que van haver de suportar per haver nascut en aquells anys -el final de la Guerra Civil, i un llarg període posterior difícil i dur que van aguantar.  Són patidors de mena i sacrificats de base, impensable en les actuals generacions, han sortit endavant en les pitjors situacions y ells si que saben què es això del matrimoni i el que representa. No vull dir amb això que els tenim que prendre com exemple però sí que ens poden aportar una sèrie de valors molt sòlids com és la perseverança, el sacrifici pels altres i les ganes de tirar-ho tot endavant pel be de la família, al menys aquest és l’exemple que jo he viscut a casa.
I de tot això últim miro d’agafar el millor per,  d’aquesta manera-i en tinc per triar-ne- poder ser una mica més feliços. Estic molt content d’aquest aniversari.

Tots som responsables

Amb aquest títol vull reflexionar sobre el fet de la responsabilitat  que tots tenim com a consumidors en aquest món global, fixeu-vos, en el nostre dia a dia fem servir una pila d’estris i comprem tota una sèrie de productes que ens arriben a les mans sense que ens preguntem de quina manera han sigut fabricats i quins processos i materials s’han fet servir,  l’acció de pagar per ells el que ens demanen ens eximeix el qüestionar-nos si el procés de fabricació ha sigut respectuós amb el medi ambient i si ha estat envoltat d’una ètica socio-laboral correcta, és molt còmode actuar d’aquesta manera, però cada vegada més em faig aquesta mena de qüestionaments, mireu sinó  el que acaba de passar a Hongria, un fatal accident ha deixat anar tones i tones de residus altament contaminants provinents d’una indústria relacionada directament amb la fabricació d’alumini, metall que és omnipresent a les nostres vides.
I és per això últim que penso que alguna cosa hem de fer, no sé el què, però el nostre món està canviant molt de pressa i ens agafa una mica descol·locats. Si el gènere humà és una mica intel·ligent confio en que trobarem la manera de redreçar tot plegat, això sí, tots haurem de posar el nostre granet de sorra, variar els hàbits de consum, prioritzar la qualitat i proximitat en detriment de la varietat, per exemple, desconec la solució, però veig que aquest no és el bon camí.

El Toro de la Vega, trista “tradició”

He estat una mica al marge de tota aquesta polèmica dels toros i la “fiesta”. A mi no m’han agradat mai els toros, una vegada vaig veure una “novillada” a la que van matar el pobre animal i allò va quedar gravat a la meva retina per sempre. De totes maneres també haig de dir que mai prohibiria les corrides, ja s’ho faran!
Però avui no he pogut menys que escriure aquesta entrada per “vomitar” a conseqüència d’haver vist i llegit en què consisteix la nefasta tradició de la ciutat de Tordesillas del “Toro de la Vega”.
Si agafar un pobre animal i torturar-lo gratuïtament fins a la mort és tradició, “apaga y vámonos”, les corrides enfronten el toro amb el torero, cara a cara, però a Tordesillas una colla de eixelebrats embogits es dediquen a treure el pitjor d’ells mateixos fent patir i matant de la pitjor manera a un pobre animal. Els humans podem ésser encara avui dia al segle XXI el pitjor dels animals sobre aquesta terra.

Moon, o com retrobar la ciència ficció de debò

En aquesta  pel·lícula que m’ha sorprés gratament, és veritat que es poden trobar una pila de referències del cinema clàssic de ciència ficció con Alien, Balde Runner, 2001, etc. però tenint en compte que el film va ser rodat amb un molt baix pressupost, el resultat és sorprenent. Amb només un actor aquest film ens enganxa fins el final i això només s’explica per la gran qualitat de la feina. Molt recomanable i imprescindible pels amants de la ciència ficció.

Canals i pedals

Si voleu visitar una ciutat amb un ambient jove i distés, aquesta és Amsterdam. Hem pogut gaudir d’un esplèndid i llarg cap de setmana en aquesta ciutat i he quedat gratament sorprès.
En només arribar ja podem adonar-nos de la omnipresència de la bicicleta, res de mountain-bikes ni de bicis de carretera, bicis amb manillar alt i aspecte clàssic de tota la vida; les pots veure per tot arreu. La sensació d’estrès és notable les primeres hores de passeig, calçada pels cotxes i carril per les bicis i motos, abans de moure un peu s’ha d’estar molt segur per on caminaràs. A l’endemà un ja s’ha acostumat a tota mena de vehicles i aquí es quan comencem a gaudir de la visita, finestres amples i grans a tots els edificis que exhibeixen l’interior de les cases sense cap pudor; atractius cafés que conviden a entrar i gaudir del seu entorn acollidor i confortable; canals que contenen vaixells, petites llanxes i cases flotants que sorprenen al caminant amb els seus guarniments i colors. Tot plegat dóna a la ciutat un aspecte únic, a Venècia no hi han cotxes ni bicis i té un marcat component turístic, però Amsterdam és una ciutat per viure, passejar i treballar, com he comentat abans, pots trobar molta gent jove per tot arreu i de tot arreu. Em va cridar l’atenció el fet de que tothom va en bicicleta, és difícil trobar gent grassa, els iaios i iaies estan en admirable forma, llàstima que la orografia de les nostres ciutats sigui tan irregular.
Podria escriure unes quantes coses més d’Amsterdam però només he volgut fer unes pinzellades per destacar allò que em va sorprendre més. Una visita recomanable.

Paraules, intencions i fets

Quan van atorgar el Nobel de la Pau a l’Obama, reconec que vaig quedar una mica perplex, tot i que confesso que sóc un admirador seu. Em preguntava si realment mereixia aquest guardó, el fet de que un home de color amb aquell do de la  eloqüència i amb aquell discurs trencador i revulsiu guanyés la presidència del país més important del món, no justificava per a mi la possessió de tant preuat premi.
Però avui haig de reconèixer que m’equivocava, l’Obama mereix el Nobel. Encara que no hagués passat la seva llei de la Sanitat el filtre del Senat, només pel fet d’haver arribat a aquest punt ja ha demostrat que les seves expectatives com a polític sobrepassen les del comú del seu col.lectiu, per ambició i transcendència. Fora bo que molts polítics -sobre tot els d’aquí-prenguessin nota d’aquesta lliçó d’autèntica política “social”.
Felicito al poble americà per haver aconseguit, si més no, l’inici d’un nou camí a la justícia social que falta els feia.

El meu amic Miguel

Avui als que ens agrada el món de la cultura i tot el que l’envolta tenim motiu per estar una mica tristos, ha mort en Miguel Delibes un dels grans de la literatura, ni catalana ni castellana ni de cap color, literatura en estat pur. Les seves són lectures de referència per tota aquella persona que vulgui gaudir d’una narrativa amb fonament. Per a mi té especial importància ja que a les seves novel.les trobo molts referents que em vinculen especialment amb les històries explicades per la meva mare i  i també la meva àvia; quan llegeixo les novel.les de’n Delibes em sento orgullós de les meves arrels castellanes, Descansi en pau.

Quina ràbia!

Ja és la segona vegada que perdo la oportunitat de veure actuar en Woody Allen y la seva New Orleans Jazz Band a Barcelona. No pot ser!  m’agrada el Jazz,  el cinema del Woody Allen, i no m’he n’adono de que el geni ve a la nostra ciutat, imperdonable! Encara queden entrades però son molt cares, a veure si estic de sort a la propera.